El senyor guerra i la senyora Pau

 EL SENYOR GUERRA I LA SENYORA PAU.          
          
Dupond i Dupont, Batman i Robin, la Seca i la Meca, el pa amb xocolata, les gambes amb nata. El món és ple de parelles inesperades. I aquesta és la història d’una de ben estranya. La del senyor Guerra i la senyora Pau.

Tot va començar fa anys, quan un bon dia, una nena molt simpàtica que es deia Pau, va anar a viure a una caseta que hi havia dalt d’un turó on sempre plovia i tronava fins que va arribar ella.

No gaire lluny hi havia una casa força atrotinada on hi vivia un nano de la seva edat que volia ser inventor i es passava tantes hores tancat sol al seu laboratori que s’havia tornat bastant malcarat i molt antipàtic. Es deia Enric Guerra, però tothom li deia “El Guerra” i només li agradava estar tancat al seu taller inventant màquines estranyes.

I així va ser com es van conèixer…El senyor guerra i la senyora pau

L’endemà d’arribar, i mentre el Guerra treballava al seu taller construint un misteriós artefacte, la Pau es va presentar a casa seva amb un pastís de maduixes fet especialment per ell. El Guerra es va tornar vermell i va quedat molt parat perquè era el primer cop en molt de temps que li feien un regal. El va agafar sense dir ni tan sols “gràcies”.

Un cop sol, però, es va enfadar perquè la Pau l’havia distret de la seva feina i no li agradava gens que el molestessin!   Aleshores va agafar el pastís, el va llençar a les escombraries i va mirar de concentrar-se en el seu últim invent. Però l’olor del pastís no el deixava pensar, així que no va poder resistir la temptació de tastar-lo: “Mmm! Quina delícia! Feia la tira que no menjava una cosa tan bona.” I per primer cop en molts mesos, va somriure.

Quatre dies després, el Guerra va acabar per fi de construir el seu misteriós invent: una mena de catapulta terrorífica per llançar bombes a llarga distància. “Què en faré?”, va pensar. I va decidir que aniria a la ciutat i mostraria el seu invent al famós general Batalla. Era una catapulta impressionant. Però abans havia de provar-la. I ho faria al jardí.

Mentrestant, la Pau havia anat a buscar cargols i maduixes salvatges. Va ensumar una olor inquietant. Era de fum. Ben aviat va veure foc i que el bosc sencer s’estava cremant. Havia de fugir i avisar algú que l’ajudés a apagar les flames que començaven a empaitar-la. Feina va tenir per poder-se escapar, perquè el foc s’acostava perillosament a casa seva.

La Pau va anar corrent a tota pastilla a avisar el Guerra, que s’havia declarat un gran incendi i tot el bosc s’estava cremant. El Guerra, que ja estava a punt de provar la catapulta llançant una calaixera, no sabia què fer. Com el podien apagar? Els bombers trigarien massa. Així que es van posar a pensar, a pensar i a pensar. Aleshores van tenir una idea: van agafar la catapulta i, en el lloc de la calaixera, hi van posar unes quantes galledes plenes d’aigua.

No sabien si funcionaria. Aquella catapulta era per llançar bombes i no galledes d’aigua. Estava pensada per destruir exèrcits i no per salvar boscos. Però valia la pena provar-ho. Un, dos i tres! Del cel van començar a ploure galledes d’aigua enmig de les flames i, d’aquesta manera, després de gastar totes les galledes que van trobar, van aconseguir apagar el foc.

L’endemà, tot el poble va felicitar el Guerra! I l’alcalde li va penjar una medalla! Però el que més il·lusió li fa ver va ser que la Pau li regalés la seva samarreta preferida. Aleshores el Guerra li va explicar que la catapulta havia tingut unes quantes modificacions i ara es deia “màquina d’apagar focs”. I en aquell moment tots dos es van adonar que estaven perdudament enamorats l’un de l’altre.

Quan es van fer grans es van casar i ara, amb el pas del temps, el Sr. Guerra s’ha tornat més amable i es guanya la vida  preparant pastissos de maduixa. Per contra, la Sra. Pau cada dia és més rondinaire i es passa el dia al taller inventant electrodomèstics. L’amor és així.